¿VIVIMOS?
Nos va pasando la vida
sin darnos apenas cuenta,
cuando tenemos cuatro
queremos cinco.
Siempre elevando la cuerda.
Y esto nos hace vivir
sin sacarle partido,
llenos de estrés y ansiedad,
no conocemos ni al vecino.
A cada momento sin enterarnos
nuestro tesoro vamos perdiendo.
Inocentes e ilusionados,
siempre más y más queremos.
Despiertos,
siempre soñando con aires de grandeza;
y lo hipotecamos todo
nuestros días, la amistad,
la ilusión y la sorpresa.
Hasta que un día
de repente nos falta la energía.
La historia se acaba
se nos va la vida.
Se nos escabulle entre los dedos ......
¿ Vivimos ? o acaso ¿ dormimos ?
¿ Despertamos ? o ¿ dormimos ?
¿ Es todo un sueño ?
Que el viaje sea generoso para todos,
vivamos, durmamos, despertemos, soñemos ......
Feliz día ¡¡¡
Escrit per en Jaume Timoner.
Foto: Jaume Timoner (festa da ameixa de Carril 2006).
2 comentarios:
...Havia anat a comprar un regal per un nou amic. Havia anat de tenda en tenda i no l’havia trobat, però, al manco, havia fet sa comanda. Tornava a casa cansada i en bus perquè, malgrat tenc cotxe, faig el que puc per evitar-lo. Dintre del bus havia de fer esforços per no mirar, tan me commovia s’escena. Eren una parella d’aquí (del ‘nostre mon’) amb una nina africana. Es color fosc i lluent de sa seva pell era com una flor de neu entre aquelles dues persones senzilles que segurament havien fet un considerable esforç per dur-la aquí, com un capritx que creus que no correspon a persones tan humils. Ell anava cap a sa feina i bromejava amb sa nina –d’uns sis anys-; li deia que avui no la deixava amb sa mare, que se l’emportava amb ell a treballar. Sa nina reia i reia, s’enroscava al seu coll, l’omplia de petonets i li coquetejava mentre li responia que no, que baixaria amb sa mare, a sa seva aturada. Estava tan contenta! Arribaren al lloc i elles dues baixaren del bus deixant al pare en mig d’un encisador fluix d’amor, de mirades i de gestos tendres que em deixaren fascinada... Pot ser pura especulació, però vaig imaginar sa modèstia i sa generositat d’ells, amb ses seves vides molt més difícils que sa meva i, tot i així, complicats i compensats per s’experiència de sa solidaritat. Visc al meu pobre minúscul mon i no faig res per ningú, vaig –perquè me dona la gana- en bus, i cap criatura me regala un somriure com es d’aquesta clara nina que ve de tan lluny... però poca cosa hi puc dir: es ben veritat que tampoc me l’he guanyat.
...Havia anat a comprar un regal per un nou amic. Havia anat de tenda en tenda i no l’havia trobat, però, al manco, havia fet sa comanda. Tornava a casa cansada i en bus perquè, malgrat tenc cotxe, faig el que puc per evitar-lo. Dintre del bus havia de fer esforços per no mirar, tan me commovia s’escena. Eren una parella d’aquí (del ‘nostre mon’) amb una nina africana. Es color fosc i lluent de sa seva pell era com una flor de neu entre aquelles dues persones senzilles que segurament havien fet un considerable esforç per dur-la aquí, com un capritx que creus que no correspon a persones tan humils. Ell anava cap a sa feina i bromejava amb sa nina –d’uns sis anys-; li deia que avui no la deixava amb sa mare, que se l’emportava amb ell a treballar. Sa nina reia i reia, s’enroscava al seu coll, l’omplia de petonets i li coquetejava mentre li responia que no, que baixaria amb sa mare, a sa seva aturada. Estava tan contenta! Arribaren al lloc i elles dues baixaren del bus deixant al pare en mig d’un encisador fluix d’amor, de mirades i de gestos tendres que em deixaren fascinada... Pot ser pura especulació, però vaig imaginar sa modèstia i sa generositat d’ells, amb ses seves vides molt més difícils que sa meva i, tot i així, complicats i compensats per s’experiència de sa solidaritat. Visc al meu pobre minúscul mon i no faig res per ningú, vaig –perquè me dona la gana- en bus, i cap criatura me regala un somriure com es d’aquesta clara nina que ve de tan lluny... però poca cosa hi puc dir: es ben veritat que tampoc me l’he guanyat.
Publicar un comentario