Divagacions.

PONÇ PONS

Nura

Poesía dels Quaderns Crema

Prefaci del llibre

He escrit aquest llarg poema per exorcitzar l'enyor.

La meva irrenunciable, però difícil, condició d'illò-

man menorquí m'ha duit a ser estranger pertot.

Pessoa diu que la poesía és l'estat rítmic del pensa-

ment i he volgut compondre'l, com si fos un oratori, un

rèquiem, amb el ritme del dodecasíl-lab i, per raons, de

numerología, estructurar-lo en set parts.

Holan em va ensenyar que "hi ha moments, i poden

durar anys, en què a l'home no li queda sinó parlar amb si

mateix", i com el meu mestre Spinoza, que polia lents,

m'aïll a polir paraules per poder veure, a través d'elles,

amb més claredat el món.

Menorca, tardor 2001.

(.....)

Abans-d'ahir, vaig rebre un avís de que Nura, llibre de Ponç Pons, premiat amb el Ramón Llull de les Illes Balears i el de la Crítica 2007, havia arribat.

La primera edició es va esgotar amb hilarant prestesa.

Ho vaig recollir a la nit i ho vaig degustar abans de ficar-me al llit.

És sublim.

És un gran poeta del món.

Al dirigir-me als assistents a l'acte de lliurament dels premis del Teatre del Mar i a la presentació de sengles llibres sobre el Teatre en el nostre alternatiu teatre del Molinar, no vaig poder contenir el desig de recitar-ne un fragment

M'he enfrontat rescrivint revoltat a l'absurd

He trobat entre els llibres esencia i sentit

Com un vent que remou amorós el pinar

L'Esperit ompl el cel d'una dantesca llum

Cal fer versos que ens obrin als altres i al món

No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.

Un crit d'il·lusió i esperança, al mateix temps que reafirmació pública de les meves arrels menorquines.

Va ser un acte preciós i fantàstic per a qui estimem el Teatre.

Jo estic en aquesta fase (que diu Holan) de parlar amb mi mateix, encara que en ocasions ho faci en veu alta .....

Moments de recolliment personal i de construcció, reforma, rehabilitació, .... del meu interior.

El més important és que sé el que vull, el que desitjo amb fervor,....

però el transcendent és trobar, ara, la millor senda que ha de dur-me a aquest àmbit.

Des del meu reducte miro les estrelles i traç camins, faig cartes marítimes, col·loco fars, parlo amb les orenetes, em commoc amb els núvols, deixo que la brisa acariciï la meva cara, .......

Escric el dia a dia somiant el meu món.

Però somni despert per a no perdre'm gens.

Avui em preguntava un amic, que duu a una persona a sincerar-se, a obrir el seu cor, els seus sentiments, pensaments ..... als altres ? (es refería al blog)

Em mou, li he contestat, el desig de poder compartir, transmetre dosi d'idealisme per onsevulla amb la certesa que algun dia siguem més qui creiem en la bellesa dels nostres somnis, que un món millor és possible, que mai cal llençar la tovallola, ......

Abans-d'ahir, una veïna de la meva finca a la qual havia manat una nota donant-li el condol per la defunció del seu espòs, em va deixar en la bústia un escrit ple de tendresa.

De vegades tenim estèrils esperes, respecte dels més pròxims i rebem de qui menys esperem unes paraules que ens omplin de felicitat i que ens demostren això .....

Hem de fer realitat la utopia.

Que el viatge segueixi sent generós per a tots.

Pensat i escrit per en Jaume Timoner.

Foto: Jaume Timoner (des de el cel).