L'altre día va sortir al Diari de Menorca, Es Diari, aquesta entrevista a mon pare.
Com es habitual jo veig el Diari d'un día per s'altre.
N'Angel de la llibrería Formentor, vora ca meva, que de veritat fa honor al seu nom, m'havia guardat la plana 16 dels diaris que no va vendre, 7 en concret (el número que mon pare i després jo vam dur a la samarreta dels equips de básquet en els que vam jugar / m'agradaría haver vist jugar a mon pare de la mateixa manera que ell va veure la meva evolució i va ser un seguidor meu).
Mon pare i ma mare no es semblen de res.
Però com avui aquest es un petit homenatge a ell, vull dir que a mès d'un crack del básquet i de les capses (qualsevol cosa per inimaginable que fos la podía fer a partir d'un full de cartró ..... per cert es va oblidar de dir el número impressionant de "caraputxes de cartró" que feia per la Setmana Santa, prenía la mida del cap de la persona i en un tret i no res ho tenía llest), es una bona persona.
Difícilment trobarás algú que tengui res contra ell, sempre té una broma o un acudit a la boca, dona qui va a tothom, es altruista (de vegades tant, que el darrer que pensa es en ell ..... i aixó en els negocis no es bó - aquí el carácter de ma mare va fer la feina de contrapés), generós ...... i quan em va cridar em va dir "a la foto he sortit ben guapo, ben afavorit, ...... infinitament més del que som" ...... jejeje, quin sentit de l'humor.
Es un bon home, lo dit, un crack.
JAUME TIMONER VERGER. JUBILAT.
Vaig néixer dia 12 de gener de l‘any 31.
Som d’Alaior, estic casat, tenc un fill i una filla.
Durant mes de 50 anys he portat endavant un negoci de capses de cartró.
El basquet ha estat la meva gran afició.
De la meva ma vam aconseguir pujar l’equip femeni del Verge del Carme quan nomes tenía uns 28 anys.
Em deien que era el millor alero que hí havia a Menorca.
ENTREVISTA
Expliqui’m la trajectória professional que va viure l’empresa des de seus inicis fins que va passar a mans alienes.
El taller ve del meu avi, en Jaume Timoner Vidal.
El meu pare, en Jaume Timoner Pons li va comprar el negoci i va seguir fent capses de cartró per a sabates.
Quan el meu pare es va morir, el negoci el va agafar la meva mare peró quan ella també morí, ho va haver d’agafar un tutor, el senyor Palliser.
Aquest volia que ho agafés jo i just vaig tenir la majoria d’edat amb 17 anys em vaig emancipar i me vaig encarregar del taller.
Quan jo hi vaig entrar hi havia 33 fábriques al póble, per a les quals noltros féiem les capses.
Després d’estar al carrer de sa Bolla, carrer Sant Joan, i finalment a can Tófol Cambra, que és on visc actualment, ens vam desplaçar a Maó perqué el transport era más económic.
Una vegada jubilat, vaig vendre e negoci a un valenciá que actualment es troba en el Polígon de Maó fent capses peró de manera mecanitzada.
Quin era el procés per realitzar una capsa?
Rebíem el cartró i el manipulávem.
Amb una circular el tallávem i el ratllávem per poder-lo doblegar.
Després el troquelávem per aconseguir la peça de cartró i a partir d'aqui podíem aferrar les capses o fer-les auto-muntables, que eren els dos ti- pus que realitzavem.
Les decorávem manualment amb rivets de colors i amb els dibuixos que demanessin.
Una fábrica mos en va anibar a demanar 10.000 diáries que sumades a les altres comandes, en deviem fer entre 13.000 i 14.000.
Com va viure l’evolució de l’empresa?
Quan va cornençar a introduir-se a Villa el turisme, vare ter créixer el negoci.
Ja no només féiem capses de sabates d’home, dona, cadet i sabatilla sinó que ampliárem amb capses de picnic, safates, blondes, capses per a ensaimades tant de Los Claveles, Pamasa, Cas Sucrer i Can Villalonga, entre altres i també per al Caserio i Coinga.
A Los Claveles, el logotip actual en qué tota la capsa repeteix el nom, va ser una idea nostra.
Es cert que en els primers anys que vaig agafar el negoci també féiem capses per a frontisses per a Can Cristóbal Pons, Can Reurer i can Sintes J Meliá.
Quan anava a fires venia ben retgirat perqué vejes preciositats i coses tan mones, peró que aquí no ho podiem aplicar perqué sortia massa car.
Quan es mira una capsa de cartró d’ara, qué se i passa pel cap?
Pens que noltros féiem miracles, féiem artesania pura i avui en dia queden perfectes peró tot fet a partir de les máquines.
Com a anécdota,diré que l’altre dia, em van dir si m’erirecomdava del certificat de garantia que hi posávem dins les capses de marca en concreti li vaig recitar el text íntegre de memoria de les vegades que vaig haver de posar aquest paper dins les capses.
Pensat i escrit per en Jaume Timoner.
No hay comentarios:
Publicar un comentario