Donar la comunió sense confessar.

Aquest es el comentari que m'ha fet la meva mare, aquest matí, en relació al affaire Michavila.

No es tracta, només, de ficar la mà en la caixa de tots.

Es tracta també de l'espectacular confusió del públic amb el privat.

S'han cregut que ens xuclem el dit i, tal vegada, ho hem fet durant molt temps.

Però ja n'hi ha prou.

O són ximples o són "malévolos.

En qualsevol cas el lloc que els correspon, en el millor dels casos, és la seva casa.

Espero que la justícia, sense distincions de cap tipus, faci el seu treball de forma impecable.

Cal fer una neteja general.

Hem arribat a un punt sense tornada.

Espero, algun dia, que l'expressió que titula aquest post estigui justificada i que ens puguem fiar dels servidors públics.

Mentrestant, "crido a la revolta", una revolta plena d'una esperança clara per un temps millor, que es possible i molt necessaria.

Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança

que ens empenyen designis de goig i llum,

vinc a dur-te amb el cor l'espai que ens reclamas

i amb mi vols compartir.

Tot el que ens espera és el misteri d'un gran mar llunyà

i un horitzó sempre distant

que just farem molt més clar.

Venim de molt lluny i anem lluny encara

plens de somnis i llum...

plens de somnis i llum...

Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança.

Temps de revolta.

Lluís Llach

Pensat i escrit per en Jaume Timoner.

Foto: Consuelo Triay - "La Mola" http://consuelotriay.blogspot.com/ (la foto no es anecdótica).